El privilegi de l'entorn rural

No podia deixar de descriure aquesta setmana tantíssimes situacions que observat al jardí de Marino Marini. Aquest espai que envolta l’escola és un ecosistema molt ric didàcticament i que no passa per alt com un ambient més d'aprenentatge. Amb l’arribada de la primavera i la calor han començat a freqüentar-lo. 

Quan s’ajunten els diferents grups d’edat es donen moltes situacions de joc simbòllic i relacions precioses. Els més grans, agafen un grup d’infants més petits i els hi organitzen jocs simulant ser les mestres o mares. Llavors, quan el grup dels més petits està sol, els imiten i algun infant agafa el rol de l’adult.

El paratge convida a córrer per l’herba, enfilar-se als arbres, fer tombarelles, per tant és també un espai que ofereix la possibilitat de desenvolupar la motricitat, aspecte que personalment crec que durant l’hivern hi manca per la presència de  les precipitacions quasi diàries. 

És freqüent veure aparèixer un conill. Els infants l'observen emocionats. Hi ha una gran quantitat de comentaris i especulacions com per exemple on deu viure, què deu fer de nit, etc. Entre ells es contesten i es conten històries i anècdotes de conills i llavors comença la persecussió.

Hi ha un racó amb un arener i caixes per transportar i transvasar la terra, jugar amb les flors i l’herba,etc. Per tant també hi és present el joc de l’experimentació i manipulació de materials naturals. Durant aquesta setmana un grup  d'infants van crear dins l’arener un jardí en miniatura agafant les flors més petites, branques per simular els arbres, aquest projecte els va engrescar tant que ho han repetit més dies.

En aquest espai del jardí, els adults no intervenen sinó que nomes observen, essent els infants màxims protagonistes dels seus aprenentatges i descobriments envers la natura i l’entorn rural.

La presència de la parella educativa

Un dels aspectes que més m’han cridat l’atenció des del començament de les practiques a Pistoia és la gran quantitat d’infants en un mateix grup-classe i la presència de la parella educativa que manté les ràtios. Penso que aquest sistema educatiu és un ideal, un model innovador amb moltíssims aspectes positius i beneficiosos tant per els propis docents com pel que fa als infants.

Les tutores tenen el mateix títol, mateixes responsabilitats, mateix rol, treballen coordinades i permeten una millor organització, ja que es pot dividir el grup en algunes activitats puntuals o també es poden fer feines individuals, cobrint així la necessitat d’atenció a la diversitat.

He pogut observar com després de la divisió del grup en diferents espais les mestres es comenten alguns aspectes en particular d’alguns dels infants, de metodologies que han funcionat i les que no, i comparteixen opinions i observacions. Em sembla molt important tenir aquestes diferents mirades o visions d’una mateixa cosa per extreure posteriorment valoracions més riques. Aquest aspecte demostra també que s’és competent a l’hora de treballar en grup i permet fugir d’aquells/aquelles  mestres egocèntriques i amb tendència a la possessió de l’aula i del grup.

També, pels infants és molt més fàcil perquè no sempre es té afinitat amb la tutora, per aquest motiu, ser dos referents a la mateixa aula permet més possibilitat i més facilitat per cada un dels infants a l’hora de comunicar-se. Alguns infants tenen més  afinitat amb una de les tutores i d’altres que s’entenen i connecten més amb l’altra. Això complementa i cobreix la necessitat de socialització i de comunicació dels infants amb l’adult de referència.

D’aquest treball com a parella educativa és essencial la coordinació. Si no es te una programació feta, una filosofia comú i uns mateixos objectius resultarà confús, es crearan conflictes i en general un ambient de malestar.

L’únic aspecte que m’assembla negatiu d’aquesta quantitat tant gran d’infants d’un mateix grup són els moments i les activitats en que el grup és complert. Per exemple, en la rodona o assemblea és fa molt difícil que tots tinguin la paraula, participin i tenguin el seu moment de protagonisme. S’hauria de dedicar el doble de temps a les activitats en gran grup i moltes vegades no és possible. 

Documentar per contar

La recerca de canals, tant per comunicar les pràctiques que es duen a terme en els centres, com per construir un diàleg, un vincle d'empatia i amistat amb les famílies, és una feina que es te molt en compte a les escoles i el model educatiu de la ciutat de Pistoia. El canal més fomentat i cuidat és el de la documentació. 

Aquesta feina admirable que es contempla des de l'entrada de l'escola, passant per les aules i finalitzant a la cuina, ha comportat multitud de trobades organitzades per la "comune", reunions en les que s'ha dialogat, reflexionat sobre les tècniques i metodologia, recursos materials, etc, més adients per a que aquesta documentació conti  realment el que l'equip docent i els centres volen transmetre. Per tant, parlo de quantitat però també de qualitat...

Trobem plafons(grandi pannelli) als espais comuns, amb la història de les escoles, projectes dels infants, informació de la filosofia del centre, descripcions dels racons del passadís, panells formació etc. Aquests estan formats per text (a vegades reproduccions de les idees dels infants), fotografies, dibuixos i creacions, presentant una combinació de colors que es repeteix creant una harmonia perfecta a l'ull. 

Dins les aules, es documenta també amb plafons les activitats i projectes del grup-classe, panells d'ambientació i descripció de racons...

Una bona documentació, com explica Donatella Giovannini (pedagoga i treballadora de la comune de Pistoia), requereix un gran esforç de reflexió i redacció, composició i estètica i tot això es tradueix amb temps i dedicació, jo afegiria també, vocació. 

A través de la transmissió de les experiències dels infants mitjançant aquesta documentació, de testimoniar els seus actes i paraules, les escoles entren en una relació amb els pares i s'aconsegueix així una major coneixença de les dues parts responsables de l'educació dels infants i dels propis infants. 

Per definir aquest procés de documentació i la seva finalitat em quedo amb aquesta cita de Primo Levi present en una de les escoles: "Da qualcuna parta tu venga, no sei un estrano". 

El model educatiu de Pistoia

La ciutat de Pistoia conta amb 50 anys d’experiència i de treball en un sistema educatiu comunitari i col·lectiu que han donat peu al manteniment d’un projecte dels mes avançats i innovadors d’Itàlia i Europa en general.

És un projecte integral en el qual des de l’ajuntament, l’equip pedagògic, dissenya un únic document educatiu d’acord a la filosofia de la ciutat, on es plasmen tots els aspectes teòrics i organitzatius i que tota la xarxa d’escoles públiques segueixen amb la intenció d'anar tots a una i treballar per aconseguir uns mateixos objectius.

Actualment aquesta xarxa d’escoles públiques conta amb 10 Assili Nido (escoles de 0 a 3 anys), 16 Scuole del’ Infanza (escoles de 3 a 6 anys), 5 Area bambini (especialitzades en un àmbit en concret) i 12 Laboratori di Pistoiaragazi.

La filosofia Pistoiana es basa en la consideració de l’infant com eix central al voltant del qual gira tot el seu entorn. Rompen amb la imatge de la “guarderia” en la que l’assistència dels infants és merament una necessitat per les famílies i avancen cap a una concepció centrada amb seguir i col·laborar en el desenvolupament integral de l’infant, ajudant-lo a crear la seva pròpia identitat i fomentar l'autonomia personal.

Un altra peculiaritat que presenta el sistema educatiu d’aquesta ciutat són els grans recursos que  destina a la participació i formació tant d’educadors com famílies. Anualment es fa un programa en el qual s’organitzen una gran quantitat d’activitats per educadors i famílies i que ajuden a formar un vincle de relació entre ambdós contextos, aspecte moltíssim positiu per mantenir una cohesió, coherència i continuïtat en l’educació dels infants. Per altra banda, tota la comunitat és molt conscient de la importància de l'educació a les primeres edats i és freqüent veure les escoles participant i aprenent de la vida quotidiana de la ciutat. 

L’aspecte estètic és possiblement el més visible. La cura dels espais i la decoració no passa desapercebuda i fa l’escola un lloc més amable i acollidor per tots. L’armonia de la documentació i les produccions dels infants decoren les parets a la vegada que informen de tot el que s’hi fa.

A partir d’aquesta contextualització aniré reflexionant els diferents aspectes que viuré durant la meva estada de pràctiques a les escoles infantils de Pistoia. Una vertadera utopia de l'educació...